Joan Francesc Mira: ” Tenim una renda per càpita inferior a la mitjana, per la qual cosa deuríem rebre recursos superiors a la mitjana per compensar. Més injust que açò no se m’ocorre cap cosa”

Entrevista a Joan Francesc Mira

Adrià Gonzàlez Romero

Pregunta. Què opina vostè de la situació política que afecta hui en dia a Espanya?

Resposta: Per a contestar eixa pregunta i explicar-vos-ho necessitaríem dues hores. Una cosa és la situació política de fons, que es pot entendre des del punt de vista molt general de quines són les evolucions de les actituds ideològiques i polítiques de la gent, de la societat o dels ciutadans. Una altra cosa són les maniobres circumstancials dels dirigents dels partits polítics, que són dos coses diferents, perquè de vegades confonem situació política actual amb aquestes maniobres. De la primera jo diria que és una cosa que em fa certa por pel que està passant a escala europea i en part també a Nord Amèrica, i es una certa desactivació dels posicions que podríem dir més progressistes o d’esquerra tradicional o de les noves que s’hagen anat produint, i un creixement important del que són posicions de dreta, i de vegades de dreta molt extrema com a França amb el Front Nacional, a Itàlia amb la Lliga Nord, i no diguem ja als països ex-comunistes com Hongria, Polònia, etc. que s’estan passant directament a l’extrema dreta. Això és el que més por em fa independentment de les circumstàncies concretes perquè hi ha coses de fons que tenen importància sòlida, profunda, en la societat i en l’evolució d’una societat que no sempre es corresponen amb les posicions dels nostres dirigents polítics. De vegades aquestes situacions són causades per l’error d’un partit o d’un dirigent i poden ser solventades, de manera que coses circumstancials sembla que tenen més importància de la que tenen realment, com per exemple tot el tema de la investidura o no del PP, el qual és circumstancial i m’entreté com una comèdia però no em preocupa. Em preocupa la qüestió de fons que és el viratge cap a la dreta i la desactivació de tot un sector de joventut, que ha-vien sigut molt actius, i que ara adopten posicions passives o tendeixen cap a la dreta.

P: Creu que l’Estat espanyol ha entrat en crisi, més enllà del tema econòmic?

R: Tenim un problema amb la paraula crisi, ja que el seu significat originari a Grècia era el de ‘judici’, en el sentit de prendre decisions. Crisi en el sentit de situacions dures, violentes, virulentes, que poden significar un canvi molt fons del radical i dramàtic, jo crec que no l’estem passant encara, perquè es parla i es diu molt més del que n’és en realitat. Ara bé, una situació de canvi, de canvi accelerat i que provoca desconcert si que s’està produint, a nivell econòmic, amb el canvi del sistema productiu que havia dominat en els països industrialitzats durant cinquanta anys cap a un nou tipus d’economia que presenta una sèrie de problemes de certa inseguretat en el treball, de reducció dels drets laborals, de tot tipus, que els nostres països occidentals no acaben de saber com resoldre, i els altres països ja ni en parlem. El que passa és que eixa sensació de seguretat i d’esperança en un futur millor i la idea de progrés dels anys setanta i vuitanta això durant les últimes dècades s’ha desintegrat i la gent pateix cert nerviosisme, tinguen motius o no. També en aquest sentit hi ha una qüestió ambiental o emocional que els economistes i sociòlegs no li donen importància, però que jo si que li’n done. El millor exemple és la borsa, que per una qüestió de nerviosisme pot pujar o baixar sobtadament, al marge del valor de les empreses. Això sols es pot explicar en sentit d’actituds socials i valors culturals més que en termes estrictament econòmics. Tot això crea una certa desorientació que pot ser perillosa perquè això pot ser aprofitat per postures molt demagògiques.

P: Quines creu que són les causes per les quals s’ha diluït aquesta esperança en un futur millor?

R: El problema és que les bases del nostre sistema productiu, que és l’industrial, estan canviant. Una gran part de l’activitat econòmica ja no depèn de la producció de béns industrials sinó que depèn d’eixa cosa impalpable com és la tecnologia de la informació, d’internet, de la gent que prepara programa. Les grans empreses d’avui en dia ja no són ni les petrolíferes, ni les productores d’acer ni d’automòbils, sinó que són les empreses que en diguem tecnològiques, tipus Microsoft, Apple, Google, etc., i això és una cosa nova. Readaptar tota una societat i tot un sistema de treball, de seguretat social, i de garanties a eixe nou sistema és complicat, ja que estem fent un canvi molt profund en tota l’estructura econòmica. El problema és que aquesta situació genera desequilibris i ningú sap solventar-los a curt termini.

P: Al seu article “Salamanca, cavalls” de fa uns anys ens exposava que a Madrid no entenien el que passava a Catalunya, València… Manté encara aquesta opinió?

R: No entenen mai les actituds que catalans i valencians tenim. És més, es neguen a en-tendre-ho. Com dirien en castellà: és la mateixa incomprensió , però corregida y aumentada, perquè quan els expliques les coses reals no volen saber-ho, no t’escolten. Clar, quan tu els dius: vostè s’imagina que després d’una guerra s’haguera arrasat i tancat la universitat de Salamanca, i s’haguera instal·lat dins de la catedral la cavalleria catalana…fins als anys 1950? . No poden entendre-ho. Si això ho traslladem per exemple al tema de les infraestructures, a Madrid no tenen cap problema per prendre un AVE per anar a Toledo en mitja hora, mentre nosaltres per anar de Castelló a València tenim molts problemes, i la línia d’alta velocitat fins a Barcelona no està prevista, un problema que també són incapaços d’entendre: els ho dius, mi contesten “siempre os estais quejando…” Ells mantenen una actiud berroqueña, i encara que ho intentes no ho volen entendre.

P: Els estereotips són molt comuns arreu del món, però especialment a Espanya. Creu que l’actual i més novedós estereotip que els som corruptes és real?

R: Això no és real, perquè quasi mai cap estereotip és real. Podem tindre certs estereotips de cadascun dels pobles com dels alemanys, dels francesos, dels italians o dels ameri-cans, però no són una imatge real d’eixes societats. Els valencians sempre hem tingut diversos estereotips, un geogràfic, relacionat amb les hortes i les planes litorals, quan realment el nostre territori és muntanyós al 90%. Tenim un altre estereotip respecte del nostre caràcter: som considerats gent alegre i feliç, mentre els catalans són considerats com persones tristes, …però resulta que la majoria de comediants i de grups d’humorisme son catalans!. Això són estereotips que no tenen més importància , que formen part del folklore. Ara be, aquest estereotip de corruptes ja no és un estereotip, és una imatge creada a través dels mitjans de comunicació a partir d’uns fets que es generalitzen, perquè tanta corrupció com ací hi ha hagut a Madrid i a Andalusia. Per què s’ha associat aquesta imatge a nosaltres? Doncs per què no tenim mitjans de difusió propis ni mitjans independents, i no tenim cap influència en la premsa de Madrid. Està clar que corrupció i corruptes n’hem tingut, però també és cert que ‘el Bigotes’ i companyia, etc. venien de Madrid. No obstant, no és correcte acusar al 99% de la població de les accions que han comés uns pocs, de manera que cal tindre una mica de paciència.

P: Pel que veiem en el dia a dia, la corrupció és un tema que va més enllà del País Valencià. No obstant això, sembla que aquest tema que afecta el PP especialment ja no passa factura. A què es deu açò?

R: El problema ha estat que la gent ha assimilat que la corrupció existeix. Si posem com a exemple el cas dels EROs d’Andalusia, cal tindre en compte que allí hi van haver centenars d’imputats. No obstant això el PSOE va seguir arrasant en les eleccions. Aquestes coses sembla que poden tindre molt d’efecte, i el poden arribar a tindre puntualment, com en les últimes eleccions valencianes, ja que aquest tema segur que va estar relacionat amb la baixada del PP, però no són definitius. Però, cal tindre en compte que açò no és exclusiu d’Espanya, perquè si recordem a Berlusconi, més corrupte que ell no hi va haver ningú, i triomfava en una societat tan culta com la italiana. Per què? Doncs perquè sempre hi ha un sector de gent molt fàcil de seduir per la demagògia, com la que tenia Rita. Ara be, això tenia èxit fins que va deixar de tindre’l.

P: Creu que la gent prefereix un govern “estable” però corrupte que assegure el “bon funcionament econòmic”, que “crea ocupació”, basat en alts rendiments econòmics a curt termini?

R: Eixa és la pregunta que ens podíem fer respecte d’Andalusia, on el PSOE porta guanyant més de 35 anys tot i tindre una taxa d’atur més alta de tota Espanya i probablement els índexs de corrupció més escampats. El que està clar és que hi ha factors que no són únicament de tipus econòmic, ja que hi ha gent que es sent identificada amb alguns polítics o partits, perquè han tingut una herència determinada dels pares i que se senten més de dreta o d’esquerra per allò que han sentit a casa o per una afinitat genèrica, i això és molt difícil de canviar. Cal tindre present que hi ha moltes circumstàncies diferents segons cada persona, raó per la qual és molt difícil fer pronòstics concrets.

P: Creu que la corrupció està darrer del canvi polític esdevingut fa poc al País Valencià o hi ha més factors que hi han intervingut?

R: Evidentment que sí. El tema de la corrupció del PP ha influït, una influència que ja s’ha estabilitzat i per a les properes eleccions eixa part de l’electorat que deixà de costat el PP pot ser que torne i el PP puge. Però, evidentment hi van haver altres elements. Jo crec que una certa renovació per part del conjunt de l’esquerra. El fenomen Compromís ha sigut fonamental, perquè ha sigut una cosa nova més dinàmica, més positiva, i al mateix temps seriosa. Molta gent va vore açò com una cosa nova lluny de les forces tradicionals. Crec que el moviment en sí, la tradició d’implantació local del Bloc i la tradició d’Iniciativa, és molt important. De fet, si no fora per l’atractiu nou que ha suposat Compromís, el canvi polític no hauria esdevingut.

P: Que creu que fa falta per què la gent deixe de vota el PP?

R: Eixa és una pregunta molt difícil de contestar. En primer lloc faria falta que el con-junt de l’esquerra done una sensació de coherència i d’atractiu. Cal tindre en compte les diferents circumstàncies que es donen a cada territori, perquè al País Basc i Catalunya el PP és una força quasi residual, mentre a Galicia sembla que sols existeix el PP. Cal tindre present que hi ha un tipus d’identificació molt subjectiva que és molt difícil de canviar. Però hi ha una part de l’electorat del PP que si que pot canviar si es queda despagat de les accions del seu partit, però cal tindre una força atractiva que al mateix temps millore les condicions de vida: la sanitat, l’educació, el benestar, etc.

P: Seria la presència d’un partit valencianista de dretes fort la solució?

R: La falta d’un partit valencianista de dretes civilitzat ( no a l’estil d’Unió Valenciana que acabà desapareixent a causa de la seua nul·la implantació més enllà de València i voltants, i que estava basat en la figura d’un personatge molt particular com González Lizondo) ha sigut molt greu, perquè ha deixat tot un sector de mentalitats tradicionals, de dretes, en mans de l’única dreta que tenien davant que era el PP. El problema d’aquesta part de la societat més conservadora ha estat que no tenien més opció. Però aquest tipus de força no l’hem tinguda per les circumstàncies particulars de la història valenciana del s. XIX, pel caciquisme, etc. A més, cal tindre en compte que molts votants del PP s’han radicalitzat a partir de la radicalització pròpia del PP valencià, que ha adoptat posicions reaccionàries i irracionals, i això s’ha contagiat a persones que votaven aquest partit per certa afinitat amb la dreta i amb un regionalisme elemental.

P: Que entén vostè per ‘el nou valencianisme polític’? Creu que Compromís és la màxima expressió d’aquesta via o es requereix una força política de dretes que complete l’escenari polític?

R: La veritat és que estic un poc a l’expectativa, perquè sí que és cert que hi ha un nou valencianisme polític en el sentit que hi ha unes actituds capaces d’arribar a més sectors de la població més enllà del sector més tradicional, el que podríem anomenar com a valencianisme nacional. El que jo vaig viure des dels anys seixanta amb l’antifranquisme fins fa poc temps va ser un moviment molt ideològic o intel·lectual, molt racional, d’idees i d’interpretació de la història. Aquest tipus de moviments tenen el problema que és molt difícil que arriben a una gran part de la població. Això ha canviat durant els últims anys, ja que s’ha anat obrint a una base més amplia, i al combinar-se amb postures d’esquerra procedents d’una altra tradició ideològica com Iniciativa, i també amb les posicions ecologistes, tot això ha creat un tipus d’atractiu. D’aquesta manera, quan parlem de nou valencianisme polític parlem d’un valencianisme descarregat de postures molt rígides, que és més flexible i pot assumir més gent, no que negue la tradició valencianista dels últims cinquanta anys, sinó que està obrint-se de forma més moderna i més dirigida cap a la realitat social i cap al futur. La reactivació de la part històrica-emocional i simbòlica unida a la part més oberta, més social, més dirigida, més de cara al benestar del conjunt de la societat, ha funcionat, sempre combinant amb el fet d’haver anat creant una base d’implantació social i territorial durant molt anys, tant la que es veia com la que no.

P: Quin paper creu que deuria jugar el valencianisme polític en relació a l’Estat espanyol? Deuria adoptar una postura col·laboracionista que participe de polítiques d’estat o una posició rupturista que aboque a un conflicte territorial?

R: En primer lloc cal tindre present que la societat valenciana no pot oblidar que està dins d’una cosa que anomenem Estat espanyol i, per tant, quan tu formes part d’això tens uns interessos comuns. Quan una força valenciana te presència en les estructures d’estat, com ara la tenim, també s’és responsable del conjunt de la societat de l’estat. Tot i tindre representació al Parlament quan es parlen temes sobre Andalusia o Astúries evident-ment també tens coses a dir. El que cal és que, després d’un període de temps com el que hem viscut fins ara en que hem estat tan maltractats, això s’acabe i posar fi a la marginació i la ignorància i el no rebre el mateix tractament que la resta, perquè va en contra dels interessos reals dels teus conciutadans. El problema bàsicament està en què cada valencià rep una mitjana de 250€ menys que la mitjana estatal, i això és molt dur, perquè això vol dir carreteres, hospitals, centres de salut, escoles… Això afegit al fet que tenim una renda per càpita inferior a la mitjana, per la qual cosa deuríem rebre recursos superiors a la mitjana per compensar. Més injust que açò no se m’ocorre cap cosa. Per tant, la principal funció dels nostres representants es corregir-ho en benefici, no d’una ideologia o d’un partit, sinó dels cinc milions d’habitants del teu territori, que són qui paguen els efectes d’aquesta marginació i del fet que des de l’estat se’ns ignore. Això vol dir defensar una posició de justícia, no de trencament. A la llarga això podria convertir-se en un conflicte territorial? En aquest sentit sí, ja que és un conflicte perquè t’oposes a una cosa totalment injusta. Mentre les estructures de l’estat no entenguen que els valencians podem crear un conflicte, no ens faran cas. En eixe sentit, si s’ha de crear un conflicte que es cree. Cap on anirà aquest conflicte? Això no ho sé. Per mi, com menys dependència de les estructures de Madrid tinguem, millor. Com més marge propi de decisió, que vol dir més sobirania, millor.

P: Creu que l’adscripció de l’etiqueta de “catalanista” als nacionalistes valencians és correcta? És una etiqueta que realment defineix el nacionalisme valencià?

R: Això és una història molt vella i interessada que pense que ja és hora de posar-li fi. Em considere catalanista en molts sentits, en el sentit d’afinitat històrica, ja que tenim una llengua i una història cultural comuna, que hem patit les mateixes derrotes i opressions, que encara patim en gran mesura, i que tenim una gran quantitat d’interessos comuns. Per tant, si algú hem pregunta, vostè és catalanista, en el sentit que mire més cap allà per afinitat, doncs sí, mire més cap a Catalunya que cap a la Meseta. Respecte molt a Castella i la seua grandíssima cultura, però no m’hi sent identificat. Al meu parer, els valencians deuríem tractar d’aproximar-nos més als catalans per aquestes qüestions, cosa que una part de la societat valenciana i dels empresaris se n’han adonat que això ha de ser així, excepte la senyora Bonig, que acusa a Ximo Puig d’alta traïció per deixar entrar el president Puigdemont al Palau de la Generalitat! Cal tindre en compte que aquesta és la única opció racional per als valen-cians, no sols pels vincles històrics, culturals i lingüístics, sinó pels interessos econòmics que compartim,… i per anar a Europa no cal passar per Madrid.

P: Tornant a la crisi que afecta l’estat espanyol, i centrant-se en el tema territorial, creu que ha arribat l’hora de tractar de canviar la nostra relació respecte a Madrid? En quin sentit?

R: Com ja he dit anteriorment, cal canviar la nostra relació amb Madrid, però parlar d’un procés d’independència es parlar d’un futur molt remot, ja que avui en dia no és factible perquè la gran majoria de la societat valenciana no està preparada per pensar en eixos termes. Això no és realista, i el realisme és molt important, sobretot per saber quines coses són possibles i quines no. Val la pena defensar-ho com a ideal remot, com també defense com a ideal remot un paradís socialista, però no crec que ho puga aconseguir durant la meua vida! El problema territorial és que ells entenen l’estat en un sentit de propietat i per tant creuen que els estan robant allò que els és propi.

P: És el “dret a decidir” la solució al problema territorial a Espanya o creu que cal una refundació completa de l’Estat?

R: Això no és extensible indefinidament. El dret a decidir en el sentit del dret que una societat té a decidir sobre la seua pertinença a l’estat de què forma part no és una cosa indefinida, sinó que ha de tindre un fonament històric i polític, com ocorre al País Basc i a Catalunya. Una part important de la història contemporània són els diversos processos d’independència que van ocórrer a Europa en els últims cent anys a partir de la desintegració dels vells imperis. Per tant, potser sorgisquen en el futur nous estats a Europa, però cal tindre en compte que una independència en els termes actuals no és el mateix que fa cinquanta anys. Dins de la Unió Europea, la independència real en el sentit de fronteres, en el sentit militar, de seguretat, de política financera, de gran part de la legislació, no existeix, ja que una grandíssima part de les lleis que regixen la nostra vida quotidiana són lleis europees. Açò seguirà així a no ser que l’extrema dreta antieuropeista seguisca avançant arreu d’Europa. Aleshores, la creació de qualsevol estat nou s’ha de fer i s’ha de poder fer sempre dins dels nous paràmetres actuals, no amb els de fa cinquanta anys. Qui no entenga això no entén la història contemporània. Però com deia abans, han d’haver-hi uns fonaments històrics i polítics per portar a terme aquestes empreses, com ocorre des de fa cent anys al País Basc i a Catalunya, uns elements que no es donen a qualsevol racó.

P: El valencianisme polític presenta un problema, al meu parer, que és la crítica que se li fa que sempre s’ha centrar molt en València (ciutat, província, etc.). Creu que aquest problema és real? Quina n’és la causa?

R: Qui faça aquest tipus d’acusacions no entén la realitat, perquè el valencianisme polític el que ha fet és la inversa, i des que existeix ha intentat fer sempre tot el contrari, desfer la identificació del País Valencià amb la seua capital i l’entorn més immediat. Sempre s’ha intentat fer tot en termes de país. El blaverisme si que s’ha centrat molt en València, l’horta, la barraca i la fallera. El nacionalisme valencià sempre ha parlat en termes de país i de comarques. Això sí, cal dir que històricament el Regne de València s’articula al voltant de la ciutat de València que constitueix la capital, però que no és una capital massa gran: amb un milió d’habitants respecte dels cinc no estem parlant d’una capital desproporcionada i absorbent, com ara és ja Madrid respecte de Castella. Però, cal dir que sempre ha estat present el problema del nom: valen-cians de la ciutat, valencians de la província, valencians del País Valencià; aleshores hi ha un problema de coincidència amb el nom. Cal tindre en compte que el Regne de València naix a partir de la ciutat de València i no a la inversa, com ha passat a altres zones del món, i això evidentment té els seus avantatges i els seus inconvenients, però no es pot acusar al valencianisme polític d’açò, perquè no és real.

P: Per anar acabant, m’agradaria saber quina és la seua opinió respecte de Compromís.

R: Pense que ha sigut una grandíssima idea i una grandíssima novetat, resultat d’una història molt llarga tant per part del Bloc com per part d’Iniciativa i l’ecologisme més actual. Cal tindre en compte que hi ha hagut un treball previ i que com a resultat d’aixó una gran part de la societat l’ha vist com una cosa atractiva, nova, i com un moviment propi, arrelat al país, que no té una dependència exterior ni del que li manen des de fora. No hauria de ser mai una secció regional d’una força d’àmbit espanyol, perquè això seria trencar l’esperit original de Compromís i la base de la seua eficàcia.

P: Com valora el Nou Govern del Botànic?

R: Encara és prompte per fer una valoració. Aquest nou govern cal tindre en compte que ha heretat una situació de desgovern. Reorganitzar l’estructura de l’administració i re-orientar-la és complicat. És més complicat encara fer que això arribe a la percepció pública, perquè hi ha moltes decisions encertades, però que la gent no les percep, cosa que és perillosa. Cal tindre en compte que falta un mitjà de comunicació popular i eficaç i crec que també falta un esforç per acostar-se a la gent per explicar-los-ho, un esforç del que haurien de participar els militants de tots els partits firmants del Pacte del Botànic, i grups afins i simpatitzants. Cal simplement comunicar quina és la diferència respecte de l’etapa anterior, que no fer propaganda. Falten fer moltes coses, se n’han fet moltes altres, però encara no es veuen prou, i per tant, encara que és prompte per fer una valoració, aquest seria un element de crítica: la falta de percepció dels canvis. El problema a més és la magnificació que gran part de la premsa ha fet de certs errors puntuals o entrebancs que han anat sorgint, però en aquest cas els responsables, el que han de fer és donar la cara i assumir la responsabilitat que els pertoca. Un polític mai s’ha d’amagar dels problemes, i quan ho fa, malament. Per tant, jo pense que això és el que han de fer, comunicar millor, fer que molta més gent siga conscient de la importància positiva del canvi de govern.

Arxivat en: Entrevistes, Opinió, Valencianisme

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *