Paqui Méndez: “El feminisme és la revolució més important del segle XXI”

Aquesta setmana submergides al nostre cicle de Novembre Feminista hem volgut entrevistar a la periodista i feminista Paqui Méndez, fundadora del projecte ‘Curts per la Igualtat’ que aquest any compleix el seu dècim aniversari.

‘Curts per la Igualtat’ és un projecte destinat a la selecció i divulgació de curtmetratges que tracten matèries socials relacionades amb la desigualtat de gènere i la lluita de les dones per la igualtat efectiva i real i que en aquests 10 anys s’ha convertit en una eina clau en matèria de sensibilització i prevenció de la violència de gènere.

 Com va sorgir el projecte de ‘Curts per la Igualtat’?

‘Curts per la Igualtat’ va començar arran d’un cicle de conferencies de prevenció de la violència de gènere. En eixe moment s’estava posant en marxa l’Observatori de Gènere de la Generalitat Valenciana  i s’estava treballant la redacció de la Llei contra la Violència de Gènere de 2004. Dins d’aquestes xarrades jo veia que no incidíem tant com ens agradaria i com que vinc del món audiovisual vaig pensar que quan posàvem una pel·lícula i fèiem un debat doncs funcionava molt més o arribava més , perquè les imatges sempre arriben més.  Vaig proposar-li el projecte a l’Obra Social de la CAM, li va semblar bé i arrancarem en eixe moment el projecte.

Després d’aquest 10 anys de treball, quina valoració en fas?

En aquest 10 anys han passat moltes coses, entre elles que va fer fallida l’Obra Social de la CAM, però en eixe moment pensàvem que era un bon projecte com per deixar-lo estar. Aleshores li ho vaig plantejar a entitats que ja utilitzaven aquest material com ara la Universitat de València al seu Màster de Gènere, a alguns centres educatius que tenien una bona opinió i els semblava una eina útil. Inclús vaig recorre al  crowdfunding…

Finalment vaig demanar la col·laboració de la Universitat de València i de la Filmoteca i el van recolzar i a hores d’ara és un projecte que ja funciona sol.

D’aquests 10 anys crec que hem contribuït modestament amb una eina de treball als centres educatius i en la societat en general amb un projecte de sensibilització i prevenció de la violència de gènere i en temes d’igualtat.

Com funciona el Certamen? Cada any es centreu en una temàtica concreta?

Exactament no es centrem cada any en una temàtica diferent, el que fem és triar curtmetratges sobre qüestions que no hagen sorgit amb  anterioritat o curtmetratges que tracten temàtiques per a col·lectius diferents. Sempre solem triar-ne un per a treballar en el món adolescent, adreçat a centres educatius, centres juvenils, ajuntaments, etc i un altre adreçat a col·lectius de dones grans.

Aquest any l’eina més important que hem aconseguit dels que s’han presentat ha sigut a través del curtmetratge de Mercedes Sánchez Vico, que  tracta la coeducació i l’absència de les dones als llibres de text, era un material que no teníem i ha tingut molt bona rebuda per part del professorat.

També en tenim un curt dirigit a educació primària, “Rosa, azul y otros colores” i després altre per al col·lectiu de dones majors, “Viaje a nunca jamás” que té sentit de l’humor i conta la postura d’una dona que sempre ha estat arrossegada per la seua família i que arriba un moment que decideix fer la seua vida.

 Crec que ha eixit una bona selecció, almenys l’opinió del públic majoritari és eixa.

Aquest any tu dirigeixes el curt “Campeonas invisibles”, sobre l’esport femení. Com va sorgir la idea d’aquest documental i quina rebuda ha tingut?

Aquest és un documental que li havia proposat a l’Ajuntament de València a través de la Regidoria d’Esports perquè pensava que era una tema de justícia social parlar de les dones esportistes que tenen medalles però que la societat en general no les coneix i tampoc han tingut un reconeixement social.

Això va coincidir per al 8 de Març, però finalment no es va poder estrenar i com que aquest any fèiem el dècim aniversari doncs vam decidir que era una bona opció estrenar-lo al certamen.

Estic molt sorpresa perquè el documental ha tingut una rebuda impressionant. He rebut moltes trucades de mitjans de comunicació, de dones que fan programes d’esport femení. I crec que el material que ha quedat és interessant, sobretot per animar a les xiquetes a practicar esport ja que el documental impulsa que tinguen referents esportius femenins i que  coneguen a les dones que han guanyat medalles en la nostra comunitat, ja que de moltes no sabíem ni el nom.

A més el curt ja està en internet a l’abast de tot el món, es va penjar al dia següent de presentar-lo. I jo personalment estic molt contenta, no pensava que anava a tindre esta rebuda tan bona.

 El camp de l’esport és especialment invisible per a les dones?

Bé, no crec que molt més invisible que camps com el de la ciència per exemple. De fet cada vegada que t’apropes a un tema t’adones com d’invisibilitzades estem les dones.

Però evidentment l’esport és un món molt més masclista, té qüestions molt particulars i afegides. Com ara el tractament dels mitjans de comunicació, de fet afegirem esta part un poc arrel del que ens plantejaren les esportistes, que no tenien difusió a través dels mitjans de comunicació i com a molt quan guanyaven una Olimpíada, evidentment eixos dies eixien als mitjans però després ja s’oblidaven d’elles i no tenien recolzament. Aleshores esta part dels mitjans de comunicació  si que seria específica de les dones a l’esport.

És un món molt masculinitzat, ho hem vist aquest estiu  a les Olimpíades de Rio amb els titulars de les esportistes centrats en el seu físic, l’entrenador, l’home…però no elles, elles mai són les protagonistes encara que tinguen les carreres més brillants del món com hem pogut conèixer a aquest documental.

 Com podem canviar àmbits totalment masculinitzats com a l’esport i d’altres feminitzats com ara les tasques de cura i l’àmbit privat en general?

L’educació, encara que sones a mantra. Educar en igualtat, impartir la coeducació als centres educatius tan públics com privats. Perquè la igualtat és una cossa que s’aprèn, igual que la desigualtat.

Si treballem en els centres escolars des de ben xicotets des d’una perspectiva coeducadora i amb això estem parlant de que influeix i té el seu paper pràcticament tota la societat. Si canviem la forma d’educar probablement tinguem una generació d’homes i dones diferents, que se relacionen d’una altra manera i si això li afegim una campanya de bons tractes i la no utilització de la violència per a resoldre els conflictes, ja tenim les dues solucions.

Perquè creus que el feminisme no és un discurs majoritari davant l’evidència d’una societat tant desigual?

Totes les  coses que han fet avançar la nostra societat han sigut minoritàries i van contra corrent.

Les dones que estem pel feminisme sabem que és una corrent minoritària, ho tenim assumit perquè tenim una societat majoritàriament masclista, però també sabem que és la forma i la revolució més important del segle XXI.

Òbviament canviar açò que han sigut segles d’educació ens costarà moltíssim. Pense que mai serem majoritàries igual que la justícia tampoc ho és, ja que majoritàriament hi ha injustícies. És una qüestió de drets humans, de defensa de la igualtat entre persones i això costa molt arrelar-ho en la societat quan exactament tot va en contra del discurs feminista i dels seus valors: mitjans de comunicació, l’educació que rebem, la cultura…

Sempre anem a contra corrent, però no és un problema de quantitat, de si som o no majoria, sinó de si el que estem plantejant és un camí correcte, coste el que coste.

Es pot aconseguir una societat feminista, més igualitària sense canviar el model econòmic?

El patriarcat i el neoliberalisme van de la mà. Malauradament s’han aliat de forma brutal i agressiva contra qualsevol cosa que siga progressista i que faça avançar en altre sentit la societat.

No, no es pot canviar el patriarcat sense canviar el model econòmic, són dues coses que van unides. I per això lluitem, precisament hi ha grups feministes que estan donant una visió de l’economia i de l’ecologia també, perquè ecologia i economia també van molt unides, des d’una perspectiva feminista.

Visions i alternatives diferents que precisament posen a les persones al centre. La cura com una qüestió de corresponsabilitat de la societat en general, no sols de les dones. Si s’adonarem de la importància, inclús del valor econòmic que tenen aquestes coses podríem caminar cap a un model econòmic i una societat no patriarcal i no neoliberal que ens està fent tant de mal.

 

Arxivat en: Entrevistes, Feminisme, Opinió

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *