Nosaltres defenem que les polítiques socials i l’economia van lligades de la mà i no són separables. En primer lloc defensem una recaptació més justa dels ingressos del sector públic com a primera necessitat en la recerca d’un model econòmic més equànime. Rebutgem els arguments que propugnen un sistema fiscal de càrregues similars en valor absolut per als ciutadans, és a dir, sistemes que cobren quasi el mateix a una persona amb un bon nivell econòmic que a una persona en situació precària. Per contra, propugnem un sistema que asigne un esforç econòmic similar als seus ciutadans, que produïsca un impacte paregut en l’economia familiar.
Volem una administració pública que prime els impostos directes progressius i minimitze les càrregues derivades dels impostos indirectes. És ben sabut que els impostos directes són conseqüents amb la veritable situació econòmica de la persona mentre que els indirectes, que només graven en consum, recauen amb més força en aquells amb menys recursos, atés que per a viure no tenen més opció que gastar quasi tot el que guanyen en béns de primera necessitat. Deplorem els arguments que adduïxen que un nivell ínfim d’impostos millora la qualitat de la població, puix tracten de manipular l’opinió de la gent aprofitant la impopularitat de les càrregues fiscals. Els impostos són una inversió de les persones individuals en pro del bé col·lectiu; són els que sostenen la sanitat, l’educació pública, les ajudes a l’atur i la dependència, les infraestructures, la justícia, etc. No són nefastos intrínsecament, però sí que ho és l’excés i sobretot, el repartiment injust. Ens considerem en contra de càrregues excessives sobre gent amb pocs recursos i a favor d’una major pressió fiscal sobre els grans béns patrimonials, les operacions de capital i especulatives, i les grans rendes. En este sentit, considerem summament injusta la tendència actual de carregar més les rendes del treball que les rendes del capital, ja que resulta un premi a les activitats basades en l’especulació que no generen profit a la societat i que només poden ser assolides per un cercle molt exclusiu amb un gran poder adquisitiu.
Estem posicionats a favor dels impostos a la successió, sempre que siguen progressius, ja que si bé entenem que els pares i mares (o familiars o amics) vulguen facilitar la vida futura de seus fills i filles, no podem consentir que la riquesa puga ser perpètua i transmissible sens cap aportació a la societat generació rere generació; doncs això suposaria acceptar que hi ha gent que té drets de classe per naixement. Però per a que l’economia d’un país siga justa, sols ho ha de ser la recaptació, sinó també les inversions que es realitzen amb els diners obtinguts. Si la ciutadania ha de fer un esforç econòmic per a mantindre l’ens públic, per suposat ha de rebre d’aquest ens una contraprestació en forma de millora de la seua qualitat de vida i la del seu entorn. Per això creiem que els diners s’han de prioritzar, potenciant les despeses que milloren la vida quotidiana de les persones. Pensem doncs que les prioritats d’un govern solidari i just han de ser la sanitat, l’educació, les infraestructures d’ús quotidià, les polítiques de protecció social, la cultura, la conservació del medi ambient i, en general, allò que reflecteix directament en el dia a dia de la gent.
Defenem l’educació com a un factor clau i necessari de desenvolupament personal i social i no com una eina elitista, d’accés a sols uns pocs, per incrementar la distància entre les classes socials. Pensem que el sistema econòmic capitalista (i especialment la seua variant neoliberal) ha esdevingut un absolut fracàs i ha augmentat dramàticament la escletxa entre rics i pobres. Creiem que aquest sistema basat en la competitivitat, en l’èxit personal front a l’avanç social i la depredació dels recursos naturals ha de ser substituït per un sistema basat en la socialització dels mitjans de producció, la solidaritat, l’autogestió, la sostenibilitat i l’equitat. Pensem que l’empresa cooperativa reuneix els requisits esmenats anteriorment i per tant recolzem l’establiment i la difusió d’aquest mètode de gestió empresarial.Defensem també, juntament amb la democratització del món empresarial, un nou model econòmic, basat en un paper més actiu dels organismes públics al conjunt de l’economia. Pensem que l’administració pública ha de tindre el control dels sectors econòmics considerats estratègics (comunicacions, aigua, energia) per tal de garantir el seu correcte funcionament, lluitar contra l’abús de preus per part dels oligopolis i planificar el futur creixement econòmic. També cal la introducció a estes empreses d’una política de sous en base a establir una vinculació entre el sou més alt i el més baix de l’empresa i que la seua evolució estiga lligada; es pot extendre a altres branques de l’administració pública per tal d’evitar els sous astronòmics de càrrecs públics, administratius i directors de companyies públiques.
El sector públic també ha de desenvolupar una política industrial activa, que transforme els sectors econòmics que han esdevingut en improductius i contaminants (com per exemple la indústria del carbó) i aposte per la innovació i la creació de nous sectors econòmics que aporten benefici econòmic, mediambiental i social al país (per exemple; les energies alternatives o l’atenció a persones dependents). A més, considerem imprescindible una important reforma del sistema financer, que durant els últims anys no ha servit per a crear un creixement econòmic sostenible i millorar les condicions de vida de la població, sinó per a la dilapidació de la mateixa.
