La joventut del País Valencià es troba en una situació precària. Tenim un atur crònic, uns contractes que ens condemnen a la pobresa i uns preus en l’habitatge, tant en règim de lloguer com de compra, que ens fan molt difícil emancipar-nos de les cases de les nostres mares i els nostres pares. Els partits que han governat l’Estat Espanyol han afavorit la precarietat juvenil amb reformes laborals regressives, o, d’altra banda, han fet reformes laborals tèbies, faltes de valentia i que no comporten cap mena de modificació substancial en la vida de les persones treballadores. Un exemple a l’ordre del dia és la pujada del salari mínim interprofessional no acompanyat de mesures com la regulació del preu de l’habitatge, de serveis bàsics com la llum i el gas, o del preu de la cistella de la compra.
És per això que la precarietat, que afecta especialment la gent jove, és un tema fonamental que s’ha de tractar tant des de la perspectiva del món del treball i de les treballadores pobres, com des de la perspectiva de l’habitatge i l’emancipació juvenil o l’habitatge compartit.
Aquesta precarietat i aquest conjunt d’il·legalitats, que atempten també contra els drets bàsics de les persones, fan que la joventut d’aquest país no puga plantejar-se un projecte de vida. La precarietat té diferents àmbits d’actuació, no només l’ocupació o l’habitatge, sinó també les possibilitats d’estudiar el que ens agrada o de tenir temps per l’oci i l’esbarjo.
En el cas de les dones joves, aquest problema es veu agreujat pel simple fet de ser dones. S’enfronten a una realitat laboral marcada per la precarietat, un fenomen que es manifesta de manera més intensa a causa de les múltiples discriminacions que pateixen per motiu de gènere i edat. Aquesta situació es veu agreujada pel sostre de vidre i la segregació horitzontal i vertical en el mercat de treball, que les relega sovint a sectors menys valorats i pitjor remunerats.
La precarietat laboral de les dones joves es caracteritza per una elevada taxa de temporalitat, salaris baixos i falta de protecció social. Sovint, es troben amb contractes a temps parcial no desitjats, que no els permeten una autonomia econòmica suficient per emancipar-se o desenvolupar projectes de vida independents. Aquest context dificulta la conciliació de la vida laboral amb la vida personal, un repte particularment exigent per a les dones.
Cal oferir, per tant, una perspectiva crítica per analitzar i abordar aquesta problemàtica, reconeixent que les experiències de les dones no són homogènies i que la discriminació de gènere s’entrellaça amb altres eixos d’opressió com l’edat, la classe social, l’origen ètnic, l’orientació sexual o la situació de discapacitat. Aquesta perspectiva permet entendre com les desigualtats estructurals afecten de manera diferenciada les dones joves, especialment aquelles que pertanyen a col·lectius vulnerabilitats.
Un exemple clar d’aquesta discriminació múltiple es troba en les dones joves migrants, que sovint es veuen forçades a acceptar treballs en condicions molt desfavorables, com el treball domèstic o de cura, amb jornades llargues i salaris baixos, i sense accés a drets laborals bàsics. Les seues situacions il·lustren com la interseccionalitat de gènere, raça i classe pot intensificar la precarietat laboral.
En aquest sentit, les polítiques públiques i les mesures laborals han d’adoptar una perspectiva interseccional per poder ser realment efectives. Això implica, entre altres coses, promoure l’ocupació digna i estable per a les dones joves, garantir l’accés a la formació i al desenvolupament professional, i assegurar mecanismes de protecció contra la discriminació i l’assetjament laboral.
En conclusió, necessitem visibilitzar i combatre les múltiples capes de desigualtat que afecten les dones joves en el mercat de treball, promovent així una societat més justa i equitativa per a tothom.
Ens trobem davant la normalització d’un mode de vida precari al qual ens estem adaptant en lloc de lluitar per revertir-lo, la qual cosa pot augmentar la precarietat en les condicions de vida. Per això, necessitem eines per analitzar més profundament l’origen d’aquests problemes i, sobretot, trobar maneres de solucionar-los, tenint en compte la robotització i l’automatització dels llocs de treball en el futur.
Segons l’enquesta de població activa, l’atur juvenil a Espanya té una de les taxes més altes d’Europa. A més, la meitat dels contractes de la gent jove són temporals, la qual cosa comporta un empobriment i la desaparició de les expectatives d’un futur digne per a la majoria dels joves. Aquesta elevada taxa d’atur i la desaparició dels drets laborals provoquen una gran alternança de treballs en la gent jove, agreujant encara més la seua situació a causa de la temporalitat. Aquesta precarietat laboral, especialment accentuada entre els joves, és conseqüència d’un model productiu ineficient que ens condemna a treballs temporals i de mala qualitat.
El tema de les pràctiques laborals reflecteix perfectament el tipus de relacions laborals que les elits econòmiques volen imposar als joves. Aquestes pràctiques comporten la desaparició dels drets laborals més bàsics, potenciant treballar molt i cobrar poc o res, sota la idea que l’empresa està fent un favor en atorgar una suposada experiència, quan en realitat s’aprofiten de la força de treball, reduint-ne el cost o utilitzant-la de manera gratuïta. La figura del becari implica, a més, un canvi de mentalitat que ens volen imposar i contra el qual hem de lluitar. És necessari revertir el model econòmic i les relacions laborals i realitzar una reforma laboral que defense els drets de les persones davant dels interessos dels poderosos.
L’habitatge és un altre gran element de precarietat al llarg de la nostra vida. Les transformacions urbanes en la majoria de les ciutats del País Valencià estan provocant una forta pujada del preu de l’habitatge, afectant principalment les persones amb menys recursos, especialment els joves. Una persona jove ha de destinar de mitjana més de la meitat dels seus ingressos per llogar un habitatge. Aquest problema és especialment greu perquè vulnera directament el dret a un habitatge digne contemplat a l’article 47 de la Constitució espanyola.
Tanmateix, el sistema en què vivim ens empeny a normalitzar la vida precària i ens fa pensar que la culpa és nostra, quan hauríem de tenir clar que l’habitatge és un dret que l’Estat ha de garantir, igual que la sanitat. Ningú concebria demanar un crèdit per operar-se en la seguretat social. Així, hem de generar un canvi de consciència perquè tampoc siga admissible haver de demanar un crèdit per accedir a un habitatge, ja que aquesta ha d’estar garantida per l’Estat.
Per combatre aquesta precarietat, hem d’evitar que es normalitze i revertir aquesta situació, el que requereix contestació social i una sèrie de reformes polítiques i econòmiques. Aquestes reformes han d’estar encaminades a garantir els drets i ingressos pel simple fet d’existir, ja que la dignitat és consubstancial a l’ésser humà. Això implica avançar cap a una Renda de Garantia d’Ingressos Individual.
