Per garantir l’accés universal a serveis de salut sexual i reproductiva, proposem establir un sistema de salut públic que cobrisca de manera integral tots els serveis relacionats amb aquesta àrea, sense cap cost per a la ciutadania. Això inclou assegurar l’avortament segur, legal i gratuït en tots els casos, amb procediments clars i accessibles, així com proporcionar suport psicològic gratuït per a les persones que opten per aquesta opció. També cal garantir l’accés gratuït a mètodes anticonceptius, com la píndola anticonceptiva, condons i dispositius intrauterins (DIU), a través de farmàcies i centres de salut comunitaris, i realitzar campanyes d’informació adaptades a les necessitats i interessos de les joves.L’educació sexual integral ha d’estar integrada en els currículums escolars a tots els nivells, abordant temes com la salut sexual, la identitat de gènere, les relacions sanes i el consentiment, amb mestres i professionals formats adequadament per proporcionar una educació precisa i sensible. Les classes han d’incloure activitats participatives i dinàmiques que ressonen amb els interessos dels joves, així com oferir espais de debat i informació actualitzada a través de plataformes digitals i xarxes socials.
L’accés gratuït a productes menstruals ha de ser garantit mitjançant dispensadors en escoles, universitats, llocs de treball i espais públics freqüentats per joves, així com en comunitats amb baix poder adquisitiu. A més, s’han d’implementar programes d’educació per reduir l’estigma associat amb la menstruació, especialment en ambients educatius i socials on els joves passen temps.
El tractament de malalties de transmissió sexual (MTS) ha de ser completament gratuït, amb accés a proves i tractaments, incloent-hi medicaments retrovirals per al VIH, i s’haurien de realitzar campanyes de sensibilització adaptades a la joventut sobre la importància de la prevenció i el diagnòstic precoç. Les iniciatives han d’establir xarxes de suport i recursos específics per a joves en situació de vulnerabilitat econòmica, com ara consultes especialitzades en escoles i universitats, amb especial atenció a les barreres econòmiques i socials que poden afectar el seu accés a aquests serveis.
Per assegurar l’accessibilitat i la inclusió, els serveis han de ser proveïts en múltiples llengües i amb recursos adaptats a diverses comunitats, incloent-hi persones amb discapacitat, immigrants i aquelles en situació de precarietat laboral o econòmica. Es podrien establir ajudes econòmiques addicionals per a persones en situació de vulnerabilitat econòmica i crear mecanismes per a garantir que els serveis arriben a les comunitats més desfavorides.A més, es podrien crear consells locals formats per representants de la comunitat i joves, que participen en la supervisió i avaluació dels serveis de salut sexual i reproductiva, amb una especial atenció a les veus de les persones de classe treballadora i aquelles que afronten barreres econòmiques. La salut sexual i reproductiva ha de ser una prioritat en els processos de pressupost participatiu, permetent a la comunitat i als joves decidir sobre la destinació de fons per a aquests serveis.
Aquestes mesures reflecteixen un enfocament que no només busca garantir l’accés universal als serveis essencials, sinó també assegurar que siguen accessibles, inclusius i adaptats a les diverses necessitats de la població, amb una atenció especial a les necessitats i perspectives dels joves i les persones de classe treballadora.
La violència obstètrica és un problema significatiu en molts sistemes de salut al voltant del món, aquesta forma de violència es manifesta en la vulneració dels drets humans durant el procés de part, i inclou pràctiques que desconsideren el consentiment, la dignitat i l’autonomia de les persones embarassades, com ara la falta d’informació adequada, la imposició de procediments mèdics sense consentiment previ, la manca de respecte per les preferències individuals durant el part, i actituds despectives o humiliants per part del personal sanitari.
Les dades i les denúncies sobre violència obstètrica han començat a rebre una atenció creixent en els darrers anys. Aquestes pràctiques no només afecten la salut física i mental de les persones afectades, sinó que també comprometen la seua confiança en el sistema de salut i en els professionals que el conformen.
En aquest context, no és suficient amb reformar les pràctiques actuals, sinó també transformar el sistema de salut per garantir que es respecten els drets i la dignitat de totes les persones. Per combatre la violència obstètrica, és necessari assegurar l’accés a serveis de salut respectuosos i promoure un canvi cultural en l’atenció obstètrica. Per tant, combatre la violència obstètrica exigeix una estratègia integral que incloga reformes legislatives, reformes en la formació professional, i un ampli suport a les víctimes. Cal establir una legislació rigorosa que reconega la violència obstètrica com una greu vulneració dels drets humans i que introduïsca mecanismes eficaços per a la seua denúncia i sanció, amb sancions severes per als responsables i mesures de compensació i suport per a les víctimes.
Així mateix, és fonamental incorporar cursos obligatoris sobre drets reproductius i violència obstètrica en la formació inicial i continuada dels professionals de la salut, enfocant-se en comunicació respectuosa, consentiment informat i pràctiques que respecten l’autonomia i la dignitat de les persones durant el part. A més, cal establir protocols i directrius clares per a la gestió del part que prioritzen el respecte i l’autonomia de les persones, establint pautes estrictes per a la comunicació i l’obtenció del consentiment. La creació d’organismes independents per a la supervisió i auditoria de les pràctiques obstètriques en hospitals i centres de salut és essencial per garantir la seua correcta aplicació, a més d’establir mecanismes per a la revisió de casos i la investigació de denúncies.
Paral·lelament, s’haurien de llançar campanyes de sensibilització pública per informar sobre els drets durant el part i identificar els signes de violència obstètrica, a través de mitjans de comunicació, tallers comunitaris i recursos en línia. També cal proporcionar serveis de suport psicològic, legal i social gratuïts per a les víctimes, amb línies d’ajuda i centres especialitzats. La creació de consells de salut amb representants comunitaris i víctimes de violència obstètrica pot garantir que les polítiques i protocols es complisquen i que les necessitats dels afectats siguen escoltades. A més, cal reformar les condicions laborals del personal de salut per reduir l’estrés i la sobrecàrrega, millorant les condicions de treball per evitar pràctiques inadequades. Assegurar-se que les persones reben informació clara sobre les opcions de tractament, els riscos i els drets, amb la signatura de consentiments informats que reflectisquen una comprensió adequada, és també crucial. Finalment, fomentar la investigació i la recopilació de dades sobre la violència obstètrica permetrà identificar causes i efectes, ajudant a establir polítiques informades i reformes futures. Aquest enfocament busca no només erradicar la violència obstètrica, sinó també establir un sistema de salut que respecte els drets, la dignitat i l’autonomia de les persones, promovent pràctiques obstètriques justes i respectuoses.
Integrar una perspectiva de gènere en la prestació de serveis de la sanitat pública és essencial per assegurar que les necessitats específiques de les dones, persones transgènere i no-binàries siguen ateses de manera adequada i respectuosa. Això comença amb la formació i sensibilització del personal sanitari, garantint que tinguen el coneixement i la sensibilitat necessaris per a oferir una atenció inclusiva. Els programes de formació obligatòria han de cobrir qüestions de gènere, incloent-hi la diversitat de gènere i les necessitats específiques associades amb les persones transgènere i no-binàries. A més, els protocols i guies clíniques han d’adaptar-se per tenir en compte les diferències biològiques i de gènere en el diagnòstic i tractament, amb guies específiques per a les necessitats de les persones transgènere.
Les instal·lacions sanitàries han de ser adaptades per garantir que siguen segures i còmodes per a totes les persones, amb banys i vestuaris neutres en termes de gènere i serveis accessibles per a les persones transgènere i no-binàries, eliminant barreres administratives i socials. La recollida i anàlisi de dades desglossades per gènere és crucial per identificar desigualtats en salut i dissenyar intervencions específiques per abordar-les. Les dades sanitàries han de ser recollides i analitzades per garantir que les necessitats de tots els gèneres, incloent-hi les persones transgènere i no-binàries, siguen adequadament ateses.
A més, és fonamental involucrar les comunitats afectades en el disseny i implementació dels serveis sanitaris. Les consultes regulars amb dones, persones transgènere i no-binàries asseguren que les seues veus siguen escoltades i les seues necessitats satisfetes. Els programes d’empoderament que ofereixen educació sobre salut i drets de gènere poden fomentar una millor autoatenció i participació.
Finalment, les polítiques i legislació sanitària han de suportar la integració de la perspectiva de gènere, establint marcs que protegisquen els drets de totes les persones i creant mecanismes per monitorar i avaluar l’efectivitat d’aquestes polítiques, ajustant-les segons siga necessari per a millorar els resultats.
Integrar una perspectiva de gènere en la sanitat pública no només és una qüestió de justícia social, sinó que també promou una societat més equitativa i eficaç en la seua atenció a la salut.
