Institucions i saraos

Ahir eixia, per fi, el sondeig post electoral del CIS. Com és habitual, es va produir un torrent inicial de valoracions via xarxes socials que, ben segur, deixarà pas a reflexions més sosegades els propers dies. D’entre eixe marany de comentaris, em va sobtar especialment un tweet de Katu Arkonada: “La casta (PP+PSOE+C’s) mantiene 68% de los votos #CrisisDeRégimen?”

La Crisi de Règim és la hipòtesi que ha condicionat, durant els darrers anys, totes i cadascuna de les anàlisi de Podemos. La pròpia existència de Podemos es pensa des d’ahí: la condició de possibilitat de Podemos ha estat justament l’apertura d’una crisi de règim que havia divorciat els agents polítics tradicionals de la major part de la societat en tant que no havien estat a l’alçada de les demandes i de les aspiracions del comú de la gent. Això obria el terreny a l’aparició de noves forces que foren capaces de donar veu als qui no tenien veu.

Atesos que els partits del règim sostenen encara una ampla majoria electoral, no falten elements de realitat per sostindre la postura de que no existeix ja (o no hi ha hagut mai) una crisi de règim. Per respondre, trobe que caldria invertir els termes de la equació: Si no hi ha tal cosa com una crisi de règim, perquè les forces polítiques que el defensen es mostren incapaces de formar govern, tot i la seua sòlida majoria electoral? Que s’estiga parlant d’encaminar-nos cap a les terceres eleccions generals en un any, no és prova de l’existència d’una crisi de règim?

Queda clar que la incapacitat per formar govern és sobretot la incapacitat del PSOE per escollir entre dues grans opcions: l’estabilització del règim o la seua pròpia pervivència com a subjecte polític. Manolo Monereo insisteix sovint en que el PSOE és el partit del règim. És qui li ha proporcionat les seues principals bases d’estabilització i legitimació. És el partit de la reforma, el partit que juga un doble rol, d’una banda sostenint lleialment el règim i d’altra banda vehiculant les demandes, els desitjos i els anhels dels sectors socials subalterns per a integrar-los a l’ordre. La Crisi de Règim s’expressa sobretot com una crisi del PSOE justament perquè el seu paper era el de defensar els interessos d’una majoria social empobrida i farta dels privilegis .

El PSOE sent amenaçada la seua posició per Podemos. El règim no pot sostindre’s en la seua pota esquerra, que trontolla. Davant d’aquesta situació el PSOE tracta de defugir del seu dilema entre estabilitzar el règim o perviure com a partit. Podemos no ha aconseguit el seu objectiu d’encapçalar un govern de canvi, però ha aconseguit entrar en les institucions amb la força suficient per a alterar per complet el sistema de partits.

Tanmateix els resultats d’aquest cicle electoral també permeten valorar que Podemos no és, en la seua configuració actual, encara capaç de reunir una majoria suficient que li puga permetre accedir al govern. Ni tan sols amb una política d’aliances extremadament versàtil això ha estat possible. Tornem per tant a una fase d’acumulació de forces. Però no ho fem en les mateixes condicions que fa dos anys i mig. Hi ha camí avançat en termes de presència institucional instal·lada, de capacitat d’intervenció política i de producció de cos militant.

Existeix ja un ampli consens en Podemos sobre la necessitat de convertir la màquina de guerra electoral en moviment popular. Iñigo Errejón ho posava en perspectiva en el seu article “Del asalto al cerco”. Podemos s’ha de fer carn arreu del territori, ha de capilaritzar-se per arribar al conjunt de la societat, per influir i ser influït, per a intervindre en el teixit social i nutrir-se d’ell.

Això no significa entrar en la falsa dicotomia entre mobilització i institucionalització. Tradicionalment en els moviments emancipadors s’ha reproduït l’estratègia de “un peu en les institucions, i l’altre en el carrer”. És necessari que ens descarreguem d’aquesta contraposició que només permet triar entre el parlament i la pancarta, oblidant que el nostre repertori d’eines d’intervenció és molt més ampli. I això per almenys dues raons.

La primera és una lliçó de l’operaisme italià, i és la d’ampliar el nostre concepte d’institució, no limitant-les a l’esfera estatal sinó definint-les com una capacitat d’auto-organització i de creació d’estructures amb funcions socials extra-estatals. Necessitem mitjans de comunicació, organitzacions comunitaries, penyes esportives, etc.

La segona raó és que la concepció de l’estat com una fortalesa nítidament separada de la societat civil, ens confon més del que ens ajuda. Així ho mostrava per exemple Perry Anderson en les Antinomies d’Antonio Gramsci. Cal anar un pas més enllà fins arribar a Poulantzas per començar a entendre l’estat com un conjunt de relacions de forces. No hi ha res en la societat civil que siga completament independent de l’estat, ni d’altra banda pot haver un estat alliberat d’integrar en el seu si el conjunt de tensions que es produeixen en la societat.

Aquestes dues raons ens han d’empènyer d’una banda a la formació d’institucions socials -i a la reconfiguració de moltes ja existents- que siguen portadores de les idees del canvi polític. I d’altra banda, aquestes institucions han de posar-se en relació amb l’estat per a que puguen pressionar i influir en el seu funcionament ordinari i no només a través de mecanismes de mobilització social excepcionals.

Ferran Martínez, Senador d’A La Valenciana

Arxivat en: Opinió

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *